dilluns, 3 de juliol de 2017

Baudelaire i la venus negra


BAUDELAIRE I LA VENUS NEGRA









Jeanne Duval, la mulata alta i airosa que coneix Baudelaire l’any 1842 durant la representació de «Le système de mon oncle» («El sistema del meu tiet»), on només pronuncia quatre mots, «La senyora sigui servida», al teatre de la Porte-Saint-Antoine, de París, és una de les dones que, segons els crítics literaris, protagonitzen els denominats «cicles d’Eros», inclosos a Les fleurs du Mal (versió de 1861, la darrera que fou corregida pel propi autor). El cicle de «La venus negra», o de «Jeanne Duval», s’inicia amb «Les Bijoux» («Les joies»), un dels poemes que va ser condemnat per la Sisena Cambra del Tribunal Correccional de París l’any 1857. 



Camille Mauclair (pseudònim de l’escriptor Séverin Faust) a l’estudi Le Génie de Baudelaire: poète, penseur, esthéticien (París, 1933) la descriu amb «cabells tenebrosos, indomables, abundosos, que formaven una autèntica cabellera de lleó; nas gairebé recte; llavis grossos, impúdics, carnosos; mamelles fermes, ben separades sobre un pit estret i una cintura esvelta i fina, que contrastava amb els malucs amples i abundants corbes. Un veritable cos de barjaula viciosa i insaciable, d’animal luxuriós que ho ha conegut ja tot, que ha gosat també a tot, i tot plegat coronat amb un semblant on es reflectia la insolència i l’astúcia». 


M. A. Ruff a L’Esprit du Mal et l’esthétique baudelairienne (París, 1955) no dubta en afirmar que la bellesa negra de la noia serà, en la poesia, transposada en un cicle poètic d’amor carnal, en una mena de pintoresca aventura eròtica. Pascal Pia, en la biografia Baudelaire (París, 1952) ens diu que la biografia de Jeanne Duval no ha pogut ser escrita, ja que poc se sap d’ella. Una hipòtesi assenyala que probablement es deia Jeanne Lemer, tot i que, pel que sembla, la noia va canviar sovint de nom, ja que els creditors l’encalçaven. També s’especula amb la possibilitat que fos dominicana, però ningú no ha sabut com diantres va arribar a París. En contraposició a la manca de dades biogràfiques, la seva figura està completament establerta, per Baudelaire i també per altres literats i artistes que la van conèixer. 



Al parer de Théodore de Banville, era una xicota molt alta, amb una exuberant cabellera d’un color negre quasi blau fosc, llavis sensuals i grans ulls de caramel, que tenia, alhora, alguna cosa de divinitat i bestialitat. Ernest Prarond diu que era «mulata, ni molt negra ni massa bonica, els cabells negres i encrespats, els pits més aviat plans, molt alta i caminava de manera desmanegada». Jules Busson la descriu així: «tenia els pòmuls sortints, la pell groguenca i opaca, la boca vermella i uns cabells abundants que ondulaven». Pel que respecta al seu caràcter, asseguren que tenia tots els defectes que hom atribuïa, en aquella època, a les mestisses: sorneguera, malgastadora, sense cultura, mentidera, malgirbada, ximpleta, alcohòlica. Tenim, també, uns dibuixos a la ploma del mateix Baudelaire.


No obstant això, i d’altres coses, va ser, a banda de la mare, l’única dona amb la qual Baudelaire va mantenir contacte, entre baralla i baralla, tot al llarg de la seva vida.
Potser perquè Jeanne era una mestra d’ignomínies i, per al poeta, la ignomínia humana era el seu camp d’investigació i treball. Durant alguna època d’infidelitat escrigué el poema XXIV de Les flors del mal, on expressa: «T’adoro a l’igual que a la cúpula nocturna, / oh, got de tristesa, oh, gran taciturna, / i t’estimo encara més, bella, quan em defuges, / i em sembla, ornament de les meves nits, / que irònicament engrandeixes la distància / que separa els meus braços de les immensitats blaves. / M’anticipo a l’atac, i escometo l’assalt, / com a l’encalç d’un cadàver ho fa un estol de cucs, / i estimo, bèstia implacable i cruel, / aquesta fredor mitjançant la qual esdevens, per a mi, més bella!».
Nadar, vell amic de Baudelaire, va veure Jeanne Duval l’any 1870. S’arrossegava pels carrers, recolzada en unes crosses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada