dilluns, 28 d’agost de 2017

La font d'Hèracles

LA FONT D'HÈRACLES



La font d'Hèrcules, o Hèracles, una obra de pedra i ferro forjat d'Antoni Gaudí, construïda el 1884 als jardins del Palau Reial de Pedralbes, a Barcelona, durant diverses dècades romangué amagada sota la vegetació, i no va ser «descoberta» fins l'any 1984. 

diumenge, 13 d’agost de 2017

Edgar Poe 3




 

Poe, Edgar Poe (i 3)

 continuació de l'article «Poe, Edgar Poe»,

d'Emili Gil


Ignoro perquè el convencionalisme internacional (no només el dels Països Catalans) ha fixat la norma o costum d'anomenar Edgar Poe com a Edgar Allan Poe. Només puc atribuir-ho al descuit, a la ignorància de la biografia de l'autor, o bé a una completa despreocupació que frega el «passotisme» o «semenfotisme»; una actitud, aquesta darrera, que hauria de fer enrogir els cercles intel·lectuals.

Daguerreotip d'Edgar Poe, pres originalment per Edwin H. Manchester, fotògraf de la casa Masury & Hartshorn (Providence, Rhode Island), el matí del 9 de novembre de 1848 (altres biògrafs el daten al 15 de novembre, i fins i tot al desembre). Poe tenia 39 anys. La imatge reproduïda és una còpia d'una còpia, ja que segons explica Michael J. Deas al llibre The Portraits and Photographs of Edgar Allan Poe (1988, Universitat de Virgínia), l'original desaparegué el 1860. Posteriorment, el daguerreotip fou retocat per C. T. Tatman, l'any 1904, tal com és indicat al retrat



 A continuació exposaré els motius, amb la major brevetat i síntesi que sigui capaç, pels quals considero que el nom complet de l'escriptor Poe és Edgar Poe, sense l'Allan.

 (Continuació):

 

4) La maledicció de la «A.»

Molts dels defensors que l'Allan continuï figurant al nom de Poe esgrimeixen que ell sempre signà «Edgar A. Poe» els contes, poemes i articles que publicà. El fet és indiscutible, però no en sabem exactament els motius. Tot i que hi ha raons plausibles: l'una seria el reconeixement intrínsec que, gràcies als Allan, en Poe havia rebut una bona educació escolar i acadèmica, com ell mateix confessa en diversos escrits. En una carta del 29 de desembre de 1831 suplica ajut a John Allan, tot  evocant «l'amor que alguna vegada sentí per mi quan em gronxava entre els seus genolls i el record de l'època en la qual jo l'anomenava pare». Poe se'n recordava; Allan sembla que no, o que no volia recordar-ho.

 



L'altra raó a tenir en compte és que potser pensava que el cognom Allan li obriria certes portes que, de no ser el fill adoptiu de qui era, mai no se li haguessin obert. És permissible creure que també ho fes per l'amor que la seva mare adoptiva, Frances, havia sentit per l'Allan en qüestió, malgrat que l'enganyés. Fins i tot és possible que l'«A.» fos una manera de dir a tot el món qui havia estat el seu «pare adoptiu», i com l'havia tractat; talment com si fos una mena de venjança  recargolada. 

Anunci de 1840 de la propera aparició de la revista The Penn Magazine, d'Edgar Poe


Edward de Bittencourt, doctorat en Filosofia i Lletres, manifestà que «també a mi em repugna l’espuri Allan que li endossà el seu protector, fins i tot la “paràsita inicial” quan signava Edgar A. Poe; però americans i anglesos, caps de brot, com sempre, en colonialisme, han imposat la bastarda mistificació».


5) John Allan no menciona Edgar Poe al testament

En aquella època les lleis no ho permetien, ni tan sols en contemplaven la possibilitat, però és cert que el jove Edgar s’hagués desfet del cognom Allan. Poe era un ésser lliure, un «home-ocell» com defineixen alguns, i sempre trià la llibertat, fins i tot en moments ben difícils, quan sotmetre’s a les convencions socials li hagués ofert una vida més benestant. Respectem-li, doncs, la voluntat infinita de ser lliure, sense cadenes ni hipoteques. Per arrodonir-ho, podem llegir en qualsevol biografia que quan John Allan traspassà, el 27 de març de 1834, no deixà res, res de res, absolutament res, ni un llapis, ni una pell de taronja, en herència al seu presumpte fill adoptiu. De fet, al document ni tan sols se l'anomena, com si no existís, ni hagués existit mai.


6) Charles Baudelaire

El 27 de gener de 1847, mentre Poe patia per l'estat de salut de la seva esposa Virgínia, a París un poeta desconegut llegia El gat negre. Charles Baudelaire fou el millor intèrpret de la seva obra i vida. El francès mai no tingué cap dubte respecte el nom de Poe, potser perquè havia viscut i patit una situació similar amb el respectiu padrastre, Jacques Aupick (que aquest sí que l'acollí legalment, comme il faut). Baudelaire sempre, sempre, sempre l’anomenà Edgar Poe. Oi que no coneixem el poeta amb el nom de Charles Aupick Baudelaire? Doncs fem el mateix amb Poe: diguem-li pel seu nom i cognom autèntic, el que sentia, del qual mai no renegà: Edgar Poe.

Exemplar de la primera traducció que féu en Charles Baudelaire de l'obra d'Edgar Poe, l'any 1856



7) Altres referències 

Jules Verne, Stéphane Mallarmé, Hanns Heinz Ewers i Xavier Benguerel, entre molts altres escriptors i artistes, també l’anomenaren únicament Edgar Poe.
 

Stéphane Mallarmé publicà una traducció del poema El corb (The Raven, 1845), d'Edgar Poe, l'any 1875, amb il·lustracions d'Édouard Manet


A la Biblioteca Pública Arús, a Barcelona, oberta al públic el 24 de març de 1895, als murs de la sala de lectura hi ha gravats els noms de diversos escriptors universals de totes les èpoques, entre ells, Edgar Poe, així, literalment. Sense cap enquistament de cap «A.», ni res de semblant. 

Matthew Pearl a la novel·la A l’ombra de Poe (2006) escriu: «Com si Edgar Poe només fos un simple autor d’articles de diari! Fixeu-vos que no cometia l’error de dir, com s’havia acostumat a dir la premsa, Edgar Allan Poe. No. Aquell nom era una contradicció, una quimera, una mena de monstre profà. John Allan havia acollit el poeta el 1811, quan era petit, però més tard el va abandonar, sense pietat, a la seva sort».

Fins i tot a la sèrie de còmics Batman-Nevermore (DC, 2003), de Len Wein i Guy Davis, on es barregen algunes històries de Poe amb la mitologia de l’home rat-penat, els autors fan que el mateix escriptor renegui de l’Allan.

Pàgina del tebeo Batman-Nevermore, on l'escriptor diu a Batman que el seu nom és Edgar Poe


Calen més esclariments, o justificacions, per desfer-nos d’una vegada de l’inadequat i imposat Allan? Adéu, Allan, adéu. Bon vent.
Visca Edgar Poe lliure!

Sortosament encara hi ha un bon grapat d'autors que coneixen el nom de Poe, Edgar Poe (sense l'Allan, que no fou sinó un destorb en la seva vida).


 

El present article comença a
i continua a

 

ATENCIÓ: Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

Edgar Poe 2







 

Poe, Edgar Poe (2)

 continuació de l'article «Poe, Edgar Poe»,

d'Emili Gil


Ignoro perquè el convencionalisme internacional (no només el dels Països Catalans) ha fixat la norma o costum d'anomenar Edgar Poe com a Edgar Allan Poe. Només puc atribuir-ho al descuit, a la ignorància de la biografia de l'autor, o bé a una completa despreocupació que frega el «passotisme» o «semenfotisme»; una actitud, aquesta darrera, que hauria de fer enrogir els cercles intel·lectuals.

Daguerreotip d'Edgar Poe, pres originalment per Edwin H. Manchester, fotògraf de la casa Masury & Hartshorn (Providence, Rhode Island), el matí del 9 de novembre de 1848 (altres biògrafs el daten al 15 de novembre, i fins i tot al desembre). Poe tenia 39 anys. La imatge reproduïda és una còpia d'una còpia, ja que segons explica Michael J. Deas al llibre The Portraits and Photographs of Edgar Allan Poe (1988, Universitat de Virgínia), l'original desaparegué el 1860. Posteriorment, el daguerreotip fou retocat per C. T. Tatman, l'any 1904, tal com és indicat al retrat



 A continuació exposaré els motius, amb la major brevetat i síntesi que sigui capaç, pels quals considero que el nom complet de l'escriptor Poe és Edgar Poe, sense l'Allan.

 (Continuació):

3) La ruptura amb John Allan

Els biògrafs apunten que la desafecció entre John i Edgar s’aguditzà quan, a partir de 1826, el jove Poe contragué deutes de joc durant l'estada a la Universitat de Virgínia. Un fet que no va ser degut a cap vici o rauxa de joventut, sinó que més aviat sembla que es tractà d’un estratagema d’Allan. En una carta al pare adoptiu, datada el 1831, hi llegim: «vostè dirà que si no he tornat a la Universitat ha estat per la meva pròpia culpa. Tanmateix, fou vostè qui no va deixar-m’hi tornar perquè li van lliurar factures de deutes que jo no havia pagat. (...) Vull expressar-ho lliurement: totes les meves dificultats a Charlottesville es deuen a la seva mesquinesa i gasiveria. El cost mínim dels estudis atenyia els tres-cents cinquanta dòlars per any. Vostè me n’envià cent deu, dels quals vaig pagar-ne immediatament cinquanta per la manutenció i seixanta per les classes de dos professors; així i tot, vostè no parà de retreure’m que no assistia a tres cursos. D’altra banda, havia de pagar quinze dòlars pel lloguer de l’habitació. I tot això ho havia de pagar per avançat, dels seus cent deu dòlars. Hi hauria d’afegir dotze dòlars més pel llit i uns altres dotze pel mobiliari. Naturalment que em vaig endeutar de seguida, en contra de les disposicions de la institució, per tant aviat se’m va considerar un pidolaire. Recordarà que una setmana després de la meva arribada li vaig demanar una mica de diners per enllestir-ho tot i poder comprar llibres. Em va respondre amb una agressivitat extraordinària, com si fóra el pitjor ésser del món perquè no havia aconseguit pagar cent cinquanta dòlars amb cent deu. A la meva carta li havia adjuntat una relació de les despeses (com vostè m’havia exigit imperiosament) que pujava a cent quaranta-nou dòlars. Mancaven trenta-nou dòlars. Me n’envià quaranta i em deixà tan sols un dòlar per a les meves despeses particulars. Per la qual cosa vaig haver de comprar llibres a crèdit, i així van anar creixent els deutes i, desesperat per la situació, vaig començar a jugar, fins que no hi va haver remei. Per jutjar bé si hauria de ser castigat per tot plegat, posi’s vostè en la meva situació i digui’m si hagués actuat, o no, de manera similar a la que jo ho vaig fer». 

Carta d'Edgar Poe adreçada al seu «pare adoptiu», el novembre de 1831, en la qual es queixa del poc recolzament que rep d'ell

John Allan sabia molt bé que les famílies que portaven els seus fills a la Universitat de Virgínia eren famílies a qui no faltava de res, i enviaven als seus fills diners més que suficients per sobreviure a la vida d’estudiant.

El desembre de 1826, després de la festa de Nadal, John Allan qualificà Edgar de malgastador, de tenir forats als palmells de les mans, de dir mentides i ser responsable de fer circular calumnies; Poe respongué impetuosament, emportat per la ràbia i la injustícia que li provocà l’acusació. Aquesta mena de confrontacions se succeïren durant el principi de l’any 1827. Ens conta Walter Lennig a la biografia Poe (Hamburg, 1984) que «finalment John Allan es negà categòricament a deixar-lo tornar a Charlottesville i el posà davant la disjuntiva de comportar-se com Déu mana en el futur, segons els desitjos del seu pare adoptiu, o bé d’abandonar la casa. Les condicions eren que Edgar es preparés per a un ofici pràctic, o bé que entrés com a empleat a l’empresa de John Allan (...) Edgar només va tenir una nit per reflexionar, la del 18 de març de 1827». O caixa o faixa.

Hi ha una carta de Poe, del 19 de març, que ens en fa referència: «Vostè ha destruït deliberadament les meves esperances perquè no compartia la seva opinió i vaig ser forçat a expressar-me clarament. De seguida em vaig adonar que jo ja no significava  res per a vostè. M’exhortà a abandonar la casa i constantment em llançà retrets acusant-me d’ociós i gandul; malgrat que tenia la possibilitat de donar-me feina. Anteriorment així m’ho havia promès, i jo ho havia considerat com una trajectòria convenient per a la meva vida. M’aclaparà amb els seus retrets i ocurrències, ja no només davant de la família, sinó també davant dels negres; vaig considerar intolerable aquest greuge i per això me’n vaig anar».

Carta que, al parer dels estudiosos, és la darrera que Poe escrigué a John Allan. Data del 12 d'abril de 1833

Els negres al quals es refereix Poe eren els membres del servei de la casa i, per tant, anaven millors vestits i eren tractats amb més respecte i decència que no pas els esclaus del camp; tot i això, cal tenir en compte que als estats del Sud de Nord-amèrica encara es comerciava amb esclaus, activitat que no es considerava gens immoral. El fet que John insultés Poe davant dels negres era una humiliació en grau extrem. Es conserven un parell de cartes més, on el jove demana una mica de roba, la maleta i diners per anar-se’n a Boston, ja que no té ni un cèntim per endur-se una engruna de pa a la boca. El padrastre es va fer el sord, però Frances i la germana d’aquesta, Valentine, li feren arribar el que pogueren. Poe era perseguit pels creditors i pels representants de la justícia, per la qual cosa, per embarcar-se rumb a Boston va haver de fer-ho sota el nom fals de Henri le Rênnet. Però aquesta és una altra història. El que queda clar és que el ric, ara sí, John Allan el va fer fora de casa, abandonant-lo al carrer sense cap mena de escrúpols ni protecció. Edgar tenia 17 anys.


El present article comença a
i finalitza a

 

ATENCIÓ: Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

Edgar Poe 1


 

Poe, Edgar Poe (1)



Ignoro perquè el convencionalisme internacional (no només el dels Països Catalans) ha fixat la norma o costum d'anomenar Edgar Poe com a Edgar Allan Poe. Només puc atribuir-ho al descuit, a la ignorància de la biografia de l'autor, o bé a una completa despreocupació que frega el «passotisme» o «semenfotisme»; una actitud, aquesta darrera, que hauria de fer enrogir els cercles intel·lectuals.


Daguerreotip d'Edgar Poe, pres originalment per Edwin H. Manchester, fotògraf de la casa Masury & Hartshorn (Providence, Rhode Island), el matí del 9 de novembre de 1848 (altres biògrafs el daten al 15 de novembre, i fins i tot al desembre). Poe tenia 39 anys. La imatge reproduïda és una còpia d'una còpia, ja que segons explica Michael J. Deas al llibre The Portraits and Photographs of Edgar Allan Poe (1988, Universitat de Virgínia), l'original desaparegué el 1860. Posteriorment, el daguerreotip fou retocat per C. T. Tatman, l'any 1904, tal com és indicat al retrat



 A continuació exposaré els motius, amb la major brevetat i síntesi que sigui capaç, pels quals considero que el nom complet de l'escriptor Poe és Edgar Poe, sense l'Allan.



1) Els pares biològics de Poe

Edgar Poe va néixer a Boston, el 19 de gener de 1809. Fou el segon fill de David Poe i Elizabeth Arnold (també coneguda pel nom d’Eliza Poe), actors de teatre que deambulaven d’un poble a un altre per guanyar-se les garrofes. El 8 de desembre de 1811 traspassà Elisabeth, ja abandonada pel seu marit David —completament alcoholitzat; desaparegut, literalment, el juliol de 1810 a Nova York; alguns biògrafs diuen que va morir— i en la més absoluta de les misèries. És llavors quan el petit Edgar va a parar sota la custòdia de la família del benestant —encara no ric— comerciant de Richmond, John Allan. Fou batejat el 12 de desembre de 1811, amb el nom d'Edgar Poe. Els seus germans, William Henry i Rosalie, foren acollits per l'avi David Poe i la tieta Maria Clemm, i per la família Mackenzie, respectivament.
Elisabeth Arnold (Eliza Poe), mare biològica d'Edgar Poe, en una miniatura anònima

2) Els pares adoptius

Frances Keeling, la mare adoptiva, mostrà durant tota la vida una devoció sincera pel xiquet. En morir aquesta dona, el 29 de febrer de 1829, Poe quedà molt afectat. En canvi, John Allan, el marit de Frances, tan sols va adoptar el nen davant de l’Església —segurament per allò del «què diran»—, però mai davant de la llei, cosa que encara fa més absurd el manteniment actual d’aquest cognom en l’escriptor. De fet, va ser a petició de Frances que l’enterrament d’Elizabeth va ser pagat, i el menut acollit.

  Frances Keeling, mare adoptiva d'Edgar Poe, en un retrat de Thomas Sully


La mare biològica morí el 8 de desembre de 1811, i el nen fou batejat el 12 de desembre, però John Allan no va decidir quedar-se'l fins passat el 26 de desembre, dia en què el teatre de Richmond patí un incendi; va haver-hi setanta-dos morts; un profund sentiment de dol i compassió envaí la ciutat. No hauria estat ben vist que un burgès com Allan portés el petit a l’orfenat, tenint les possibilitats, com tenia, de quedar-se’l a casa; encara menys, en plenes festes de Nadal. 

 


Malgrat pagar-li els estudis escolars i universitaris (en part), mai no fou capaç de comprendre la seva vocació literària, ni d’entendre la necessitat d’estima que calia a l’escriptor incipient, abandonant-lo a la misèria. A més a més, Poe, en saber que John Allan des de feia molts anys enganyava sentimentalment, i sexualment, a Frances i que tenia, com a mínim, dos fills extra-matrimonials a qui passava diners es posà de part de la dona. A finals de març o principis d’abril de 1825 John Allan esdevingué un dels homes més rics, sinó el més ric, de tot l’estat de Virgínia, ja que heretà del tiet William Galt (en algun document l’anomenen James Galt).
 
John Allan, en un retrat atribuït al pintor Philippe Abraham Peticolas.


El present article continua a
i


ATENCIÓ: Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com