dijous, 7 d’agost de 2014

El plat sant



EL PLAT SANT





D’allò que s’enorgulleix més la Cattedrale di San Lorenzo de Gènova (Ligúria), i amb raó, és de ser la seu del Sacro Catino (el plat sant). Segons la tradició és el plat en el qual Jesús va menjar el darrer sopar. Seria, doncs, la parella de la famosa copa del Sant Graal. El recipient per beure i el recipient per menjar. Alguns autors consideren el plat com el Graal de debò. És un vas o escudella de vidre verd, transparent, polit i brillant, amb forma còncava i hexagonal. Té un parell de nanses laterals, i el 1951 se li afegí l’estructura de metall que el manté unit. Mesura uns cinquanta centímetres de diàmetre i nou d’alçada. Durant molts anys es cregué que era de maragda. Existeix incertesa pel que fa a la datació: mentre que alguns el situen al segle I, d’altres sostenen que és del segle IX. A la placa que hi ha a la vora hi posa: «Arte romana. Secolo I-V. Sacro Catino». A parer de Jack Lindsay (Les origines de l’alchimie dans l’Égypte gréco-romaine, 1986) el recipient fou originalment un regal que la reina de Sabà oferí a Salomó, cosa que traslladaria la fabricació de l’objecte cap a nou-cents anys abans de la nostra era.

Fou portat a Gènova per Guglielmo Embriaco, després de conquerir Cesarea de Palestina, l’any 1101. Tothom creia que era el Graal, però fou Jacopo da Varagine, o Varazze (Jaume de Voràgine), arquebisbe de Gènova al segle XIII i autor de la Llegenda àurea (Legenda sanctorum), el primer en documentar per escrit la relació entre el Sant Graal i el Sacro Catino, a la Cronaca genovese (Chronicon Ianuense). Assegurava que es tractava del vas en el qual fou recollida la sang de Jesucrist, quan aquest agonitzava a la creu. 
El misteri a l’entorn del plat augmentà a mesura que passava el temps. No era possible veure’l sinó en condicions molt especials. Calia demanar permís i només els personatges més il·lustres i poderosos tenien accés a ell. Era tancat a pany i forrellat en un armariet de ferro, a la sagristia de la catedral, i custodiat per quatre ciutadans que, anualment, eren escollits segons les seves «bones costums» i condicions econòmiques. La relíquia només es mostrava a la plebs el primer dia de Quaresma. El 1319 fou una penyora, avui en diríem aval, per fer front a les necessitats econòmiques del govern genovès. Francesco Petrarca fou un dels privilegiats que pogué veure el Plat Sant.

Quan Gènova fou conquerida pels escamots francesos de Napoleó, el 1806, el Sacro Catino fou portat a París. Diversos membres de l’Acadèmia de Ciències de l’Institut de França examinaren detingudament l’objecte, i determinaren la seva naturalesa de vidre, no pas de maragda. El 14 de juny de 1816 el plat retornà a Gènova, trencat en deu trossos. En falta un. Algunes estudiosos pensen que el plat fou fraccionat a Torí, de camí a la Ligúria. Qui ho sabrà mai? On és el bocí que hi manca? Se’l va quedar algú, per fer-ne un ús particular?






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada