dijous, 7 d’agost de 2014

El plat sant



EL PLAT SANT





D’allò que s’enorgulleix més la Cattedrale di San Lorenzo de Gènova (Ligúria), i amb raó, és de ser la seu del Sacro Catino (el plat sant). Segons la tradició és el plat en el qual Jesús va menjar el darrer sopar. Seria, doncs, la parella de la famosa copa del Sant Graal. El recipient per beure i el recipient per menjar. Alguns autors consideren el plat com el Graal de debò. És un vas o escudella de vidre verd, transparent, polit i brillant, amb forma còncava i hexagonal. Té un parell de nanses laterals, i el 1951 se li afegí l’estructura de metall que el manté unit. Mesura uns cinquanta centímetres de diàmetre i nou d’alçada. Durant molts anys es cregué que era de maragda. Existeix incertesa pel que fa a la datació: mentre que alguns el situen al segle I, d’altres sostenen que és del segle IX. A la placa que hi ha a la vora hi posa: «Arte romana. Secolo I-V. Sacro Catino». A parer de Jack Lindsay (Les origines de l’alchimie dans l’Égypte gréco-romaine, 1986) el recipient fou originalment un regal que la reina de Sabà oferí a Salomó, cosa que traslladaria la fabricació de l’objecte cap a nou-cents anys abans de la nostra era.

Fou portat a Gènova per Guglielmo Embriaco, després de conquerir Cesarea de Palestina, l’any 1101. Tothom creia que era el Graal, però fou Jacopo da Varagine, o Varazze (Jaume de Voràgine), arquebisbe de Gènova al segle XIII i autor de la Llegenda àurea (Legenda sanctorum), el primer en documentar per escrit la relació entre el Sant Graal i el Sacro Catino, a la Cronaca genovese (Chronicon Ianuense). Assegurava que es tractava del vas en el qual fou recollida la sang de Jesucrist, quan aquest agonitzava a la creu. 
El misteri a l’entorn del plat augmentà a mesura que passava el temps. No era possible veure’l sinó en condicions molt especials. Calia demanar permís i només els personatges més il·lustres i poderosos tenien accés a ell. Era tancat a pany i forrellat en un armariet de ferro, a la sagristia de la catedral, i custodiat per quatre ciutadans que, anualment, eren escollits segons les seves «bones costums» i condicions econòmiques. La relíquia només es mostrava a la plebs el primer dia de Quaresma. El 1319 fou una penyora, avui en diríem aval, per fer front a les necessitats econòmiques del govern genovès. Francesco Petrarca fou un dels privilegiats que pogué veure el Plat Sant.

Quan Gènova fou conquerida pels escamots francesos de Napoleó, el 1806, el Sacro Catino fou portat a París. Diversos membres de l’Acadèmia de Ciències de l’Institut de França examinaren detingudament l’objecte, i determinaren la seva naturalesa de vidre, no pas de maragda. El 14 de juny de 1816 el plat retornà a Gènova, trencat en deu trossos. En falta un. Algunes estudiosos pensen que el plat fou fraccionat a Torí, de camí a la Ligúria. Qui ho sabrà mai? On és el bocí que hi manca? Se’l va quedar algú, per fer-ne un ús particular?






dimarts, 5 d’agost de 2014

La font del Frejús



LA FONT DEL FREJÚS






La piazza Statuto de Torí és un dels tres vèrtexs mundials del triangle de la màgia negra, format conjuntament amb San Francisco (Estats-Units) i Londres (Anglaterra). També es diu que hi ha una de les portes de l’infern (porta dell’inferno). La presideix la Fontana del Frejús, un monument en commemoració al túnel de gairebé tretze quilòmetres que uneix Itàlia i França, sota la muntanya Frejús, entre Modane (Modâna, en arpità) i Bardonescha (Bardonecchia, en italià). Fou ideada pel comte Marcello Panissera de Veglio i inaugurada l’any 1979, per tal d’honorar els patiments de les persones que hi treballaren, i moriren, durant la construcció del túnel (i caduti di Fréjus). El monument consisteix en una mena de piràmide escarpada realitzada amb pedres del Frejús. D’algunes de les escletxes en brolla aigua. Al capdamunt hi ha un àngel alat que oficialment representa el geni de la Ciència, però que per a molts investigadors és una representació de l’Àngel Caigut (Angelo Caduto). Si més no, ningú no pot dubtar que és l’Àngel dels Caiguts de Frejús.



En algun lloc he llegit que al peu del monument de la Fontana del Fréjus hi ha un trapa metàl·lica que mena a l’Infern. En realitat n’hi ha diverses, de trapes. O sigui que no és fàcil saber quina porta a l’Hades. Tanmateix, se’m fa difícil pensar que cap d’elles condueixi gaire més avall que a les galeries del clavegueram.

En contrast al cuore bianco (plaça Castello), la plaça Statuto és il cuore nero (el cor negre) de Torí.



 


dissabte, 2 d’agost de 2014

La porta del carrer del Timó



LA PORTA DEL CARRER DEL TIMÓ





El número 3 d’aquest carrer estret que fa cantonada amb el carrer Ataülf ens mostra una antiga porta amb arc adovellat. És de les poques restes que romanen a Barcelona de la casa i convent dels Templers, que es construí en uns terrenys donats per Ramon Massanet que vorejaven la muralla romana. Les obres de l’edifici s’iniciaren vers el 1134. Quan l’orde dels Templers fou dissolta (que no abolida, en el cas de Catalunya), el convent passà a mans dels Cavallers de Sant Joan de l’Hospital. Posteriorment esdevingué el Palau Reial Menor. El qualificatiu de «menor» era perquè el rei hi visqué després d’haver-ho fet al Palau Reial, situat a la plaça del Rei. Els historiadors i investigadors coincideixen en dir que, tant per les seves mesures com per les obres artístiques que hi contenia, l’antic convent dels Templers era superior al Palau Reial. El conjunt fou enderrocat a mitjans segle XIX. Actualment només podem veure la capella de l’antic convent templer (carrer Ataülf número 4) i aquesta porta solitària. Alguns estudiosos asseguren que fou construïda amb l’autorització de Jaume I, que estimava força els templers, ja que eren ells qui n’havien tingut cura des de petit, i que permetia el pas lliure des del convent fins a fora de les muralles. D’altres s’inclinen a pensar que era la porta que conduïa als horts i jardins dels cavallers. Avui sembla que forma part d’un celobert sense cap misteri. Tanmateix, algunes llegendes urbanes diuen que al darrera de la porta hi ha un petit jardí que mena directament al Paradís. I encara d’altres enigmes: atès que damunt de la porta l’administració hi va posar el número 3, significa això que té propietari i que algú paga encara els impostos corresponents? Per què l’ajuntament no hi ha posat cap placa informativa a la vora?