dijous, 24 de juliol de 2014

La Torre Magdala de Girona



LA TORRE MAGDALA DE GIRONA




Al llibre The portal (2011) Patrice Chaplin narra la història d’una misteriosa Madame Matthieu que, presumptament, hauria fet construir, a mitjan segle XIX, una torre adossada a la muralla de Girona. Té una notable semblança amb la Torre Magdala que el mossèn Bérenger Saunière va fer bastir a la població de Rènnas del Castèl, a Occitània. La suggerent edificació gironina fou enderrocada a la dècada de 1970, durant les obres de reestructuració del Passeig Arqueològic. Es considerà que, com que no era una obra medieval, falsejava l’entorn històric. Era situada al racó que avui es coneix com els Jardins de la Francesa, a l’absis de la catedral de la ciutat.

Patrice Chaplin assegura que les dues torres (la de Girona i la de Rènnas del Castèl) són equidistants del Canigó, i s’uneixen amb una línia imaginària en diagonal. Al parer de l’autora, Umberto Eco, Salvador Dalí i Jean Cocteau coneixien «la zona poderosa» de les comarques gironines.

Alguns estudiosos consideren que la Torre Magdala de Girona la va fer construir el mateix Bérenger Saunière, durant un viatge misteriós al Principat de Catalunya, mentre que d’altres desmenteixen aquesta hipòtesi  contundentment.

Moltes de les fotos que testifiquen l’existència de la torre són de Valentí Fargnoli.

(Agraeixo l'assessorament sobre el tema, que desconeixia, a Jaume Carbó).







El Pou Clar



EL POU CLAR



El Pou Clar és, en realitat, un seguit de basses naturals que estan intercomunicades per les aigües del riu Clarià, al terme d’Ontinyent (la Vall d’Albaida). Cadascun dels tolls, d’on hi neix aigua, té un nom propi: el Pou del Cavalls, el Pou de la Reixa, el Pou Fosc, el Pou dels Esclaus, el Pou Gelat i el Pou del Salze. És un dels indrets preferits de les janes, nimfes i dones d’aigua del País Valencià. Matilde Pepín recull al llibre València mágica (2003) el testimoni d’una dona de vuitanta anys, Pura Jiménez, que explica com, de joveneta, les nits del Solstici d’estiu (23 de juny) s’hi aplegava amb un grupet de noies. Al damunt d’una roca blanca menjaven formatge, nous, mel, figues i la coca de Sant Joan (nom cristianitzat de la jornada). Un cop finalitzat l’àpat cantaven totes juntes i buscaven els ingredients que posarien en una de les basses, on duien a terme el bany de Sant Joan. Allí, explica, «echábamos ramitas de romero, espliego, rosas silvestres, amapolas y flores de ruda. También hacíamos una pequeña fogata sobre la roca con ramas de romero y ciprés. Cuando ardía el fuego, pasábamos sobre el humo siete veces y luego nos metíamos desnudas en la poza, cantando y jugando». Després d’una bona estona en remull, encara enjogassades, les xiques sortien del riu i «una de las mayores nos colocaba en la cabeza una corona de verbena, y nos untaba los pechos con leche de higuera y los labios con miel. Luego nos vestíamos y volvíamos a casa, sin decir a nadie lo que habíamos hecho».

Molta gent creu que les flors i plantes que creixen als entorns del Pou Clar tenen propietats miraculoses i virtuts que serveixen per a guarir malalts, enfortir amors, etc. També es comenta que algun eixelebrat que hi ha fet estada ha esdevingut, en poc temps, poeta.

dilluns, 14 de juliol de 2014

La creu dels improperis




LA CREU DELS IMPROPERIS



Al carrer de la Creu Negra de Prats de Molló, al Vallespir, hi ha un bonic crucifix cobert amb una teuladeta. Es tracta d'una creu dels improperis, un objecte que he trobat a diversos llocs de la zona (al monestir de Santa Maria d'Arles de Tec, a temples de Ceret, etc.). Les creus dels improperis són creus carregades d'objectes simbòlics que fan referència a la passió de Jesús. Foren construïdes durant el segle XVII. Anaven dirigides a gent senzilla que no sabia llegir ni escriure, però que sí que coneixia el missatge dels evangelis. Frédéric Brousse assegura a l'estudi La creu dels improperis. La croix de mission (2004) que la col·lecció d’aquests objectes en ferro forjat que hi ha al museu de Sitges (Garraf) procedeix del Vallespir, principalment de Prats de Molló. A la comarca nordcatalana aquesta mena de creus és omnipresent a les esglésies, als cementiris, als encreuaments de camins i dins d'algunes cases particulars. També se les anomena Vera Creu. A l'església de Sant Jaume, a Perpinyà, en tenim un altre exemple, i també a la catedral de Girona. Continuen provocant l'efecte pel qual van ser construïdes, és a dir: «per interpel·lar, sorprendre o astorar qui les veu», en termes de Frédéric Brousse.