diumenge, 5 d’octubre de 2014

En Banyeta


EN BANYETA






A Girona, a la cantonada de la plaça del Vi amb el carrer de Ciutadans si alcem una mica el cap veurem una cara petita en relleu. És en Banyeta. L'edifici on està inserida  fou la seu dels templers. Alguns investigadors apunten que en Banyeta podria fer referència a Bafomet, una divinitat hermafrodita que, suposadament, adoraven alguns templers. També es conta que, temps era temps, quan es feia mercat a la plaça del Vi, en aquesta cantonada hi posava la parada un escanyapobres, que deixava diners a uns rèdits molt elevats. L'usurer era tan injust que, un dia, va rebre un càstig diví: la seva cara va aparèixer, reduïda i convertida en pedra, a la cantonada on hi posava la parada. Es rumoreja que qui toca el nas amb el nas d'en Banyeta queda lliurat de tots els deutes pendents (morals i econòmics).

dimecres, 24 de setembre de 2014

La font de la Margarideta


LA FONT DE LA MARGARIDETA







Als golluts de la vall de Ribes de Freser només se’ls deixava beure de la Font de la Margarideta, que és a la vora del castell de Sant Pere. Era creença popular que el motiu dels golls era degut a l’aigua de la zona. De totes les fonts que hi ha a Ribes de Freser i voltants, els nans només podien beure de la Margarideta perquè es pensava que les seves aigües no provenien de contrades properes (poc iodades), sinó de llocs allunyats. Una vegada es trobà, al dipòsit d’aquesta font, la fulla d’una planta ben exòtica que cap persona de la Vall de Ribes no va saber reconèixer. Els antropòlegs atribueixen l’aparició de golls més aviat a la precària alimentació i males condicions higièniques durant anys i panys: manca de proteïnes, beure aigua poc mineralitzada, dormir en corrals compartint l’espai amb porcs i altres animals, utilitzar el farratge com a llit i abric, etcètera.

dijous, 7 d’agost de 2014

El plat sant



EL PLAT SANT





D’allò que s’enorgulleix més la Cattedrale di San Lorenzo de Gènova (Ligúria), i amb raó, és de ser la seu del Sacro Catino (el plat sant). Segons la tradició és el plat en el qual Jesús va menjar el darrer sopar. Seria, doncs, la parella de la famosa copa del Sant Graal. El recipient per beure i el recipient per menjar. Alguns autors consideren el plat com el Graal de debò. És un vas o escudella de vidre verd, transparent, polit i brillant, amb forma còncava i hexagonal. Té un parell de nanses laterals, i el 1951 se li afegí l’estructura de metall que el manté unit. Mesura uns cinquanta centímetres de diàmetre i nou d’alçada. Durant molts anys es cregué que era de maragda. Existeix incertesa pel que fa a la datació: mentre que alguns el situen al segle I, d’altres sostenen que és del segle IX. A la placa que hi ha a la vora hi posa: «Arte romana. Secolo I-V. Sacro Catino». A parer de Jack Lindsay (Les origines de l’alchimie dans l’Égypte gréco-romaine, 1986) el recipient fou originalment un regal que la reina de Sabà oferí a Salomó, cosa que traslladaria la fabricació de l’objecte cap a nou-cents anys abans de la nostra era.

Fou portat a Gènova per Guglielmo Embriaco, després de conquerir Cesarea de Palestina, l’any 1101. Tothom creia que era el Graal, però fou Jacopo da Varagine, o Varazze (Jaume de Voràgine), arquebisbe de Gènova al segle XIII i autor de la Llegenda àurea (Legenda sanctorum), el primer en documentar per escrit la relació entre el Sant Graal i el Sacro Catino, a la Cronaca genovese (Chronicon Ianuense). Assegurava que es tractava del vas en el qual fou recollida la sang de Jesucrist, quan aquest agonitzava a la creu. 
El misteri a l’entorn del plat augmentà a mesura que passava el temps. No era possible veure’l sinó en condicions molt especials. Calia demanar permís i només els personatges més il·lustres i poderosos tenien accés a ell. Era tancat a pany i forrellat en un armariet de ferro, a la sagristia de la catedral, i custodiat per quatre ciutadans que, anualment, eren escollits segons les seves «bones costums» i condicions econòmiques. La relíquia només es mostrava a la plebs el primer dia de Quaresma. El 1319 fou una penyora, avui en diríem aval, per fer front a les necessitats econòmiques del govern genovès. Francesco Petrarca fou un dels privilegiats que pogué veure el Plat Sant.

Quan Gènova fou conquerida pels escamots francesos de Napoleó, el 1806, el Sacro Catino fou portat a París. Diversos membres de l’Acadèmia de Ciències de l’Institut de França examinaren detingudament l’objecte, i determinaren la seva naturalesa de vidre, no pas de maragda. El 14 de juny de 1816 el plat retornà a Gènova, trencat en deu trossos. En falta un. Algunes estudiosos pensen que el plat fou fraccionat a Torí, de camí a la Ligúria. Qui ho sabrà mai? On és el bocí que hi manca? Se’l va quedar algú, per fer-ne un ús particular?






dimarts, 5 d’agost de 2014

La font del Frejús



LA FONT DEL FREJÚS






La piazza Statuto de Torí és un dels tres vèrtexs mundials del triangle de la màgia negra, format conjuntament amb San Francisco (Estats-Units) i Londres (Anglaterra). També es diu que hi ha una de les portes de l’infern (porta dell’inferno). La presideix la Fontana del Frejús, un monument en commemoració al túnel de gairebé tretze quilòmetres que uneix Itàlia i França, sota la muntanya Frejús, entre Modane (Modâna, en arpità) i Bardonescha (Bardonecchia, en italià). Fou ideada pel comte Marcello Panissera de Veglio i inaugurada l’any 1979, per tal d’honorar els patiments de les persones que hi treballaren, i moriren, durant la construcció del túnel (i caduti di Fréjus). El monument consisteix en una mena de piràmide escarpada realitzada amb pedres del Frejús. D’algunes de les escletxes en brolla aigua. Al capdamunt hi ha un àngel alat que oficialment representa el geni de la Ciència, però que per a molts investigadors és una representació de l’Àngel Caigut (Angelo Caduto). Si més no, ningú no pot dubtar que és l’Àngel dels Caiguts de Frejús.



En algun lloc he llegit que al peu del monument de la Fontana del Fréjus hi ha un trapa metàl·lica que mena a l’Infern. En realitat n’hi ha diverses, de trapes. O sigui que no és fàcil saber quina porta a l’Hades. Tanmateix, se’m fa difícil pensar que cap d’elles condueixi gaire més avall que a les galeries del clavegueram.

En contrast al cuore bianco (plaça Castello), la plaça Statuto és il cuore nero (el cor negre) de Torí.



 


dissabte, 2 d’agost de 2014

La porta del carrer del Timó



LA PORTA DEL CARRER DEL TIMÓ





El número 3 d’aquest carrer estret que fa cantonada amb el carrer Ataülf ens mostra una antiga porta amb arc adovellat. És de les poques restes que romanen a Barcelona de la casa i convent dels Templers, que es construí en uns terrenys donats per Ramon Massanet que vorejaven la muralla romana. Les obres de l’edifici s’iniciaren vers el 1134. Quan l’orde dels Templers fou dissolta (que no abolida, en el cas de Catalunya), el convent passà a mans dels Cavallers de Sant Joan de l’Hospital. Posteriorment esdevingué el Palau Reial Menor. El qualificatiu de «menor» era perquè el rei hi visqué després d’haver-ho fet al Palau Reial, situat a la plaça del Rei. Els historiadors i investigadors coincideixen en dir que, tant per les seves mesures com per les obres artístiques que hi contenia, l’antic convent dels Templers era superior al Palau Reial. El conjunt fou enderrocat a mitjans segle XIX. Actualment només podem veure la capella de l’antic convent templer (carrer Ataülf número 4) i aquesta porta solitària. Alguns estudiosos asseguren que fou construïda amb l’autorització de Jaume I, que estimava força els templers, ja que eren ells qui n’havien tingut cura des de petit, i que permetia el pas lliure des del convent fins a fora de les muralles. D’altres s’inclinen a pensar que era la porta que conduïa als horts i jardins dels cavallers. Avui sembla que forma part d’un celobert sense cap misteri. Tanmateix, algunes llegendes urbanes diuen que al darrera de la porta hi ha un petit jardí que mena directament al Paradís. I encara d’altres enigmes: atès que damunt de la porta l’administració hi va posar el número 3, significa això que té propietari i que algú paga encara els impostos corresponents? Per què l’ajuntament no hi ha posat cap placa informativa a la vora?


dijous, 24 de juliol de 2014

La Torre Magdala de Girona



LA TORRE MAGDALA DE GIRONA




Al llibre The portal (2011) Patrice Chaplin narra la història d’una misteriosa Madame Matthieu que, presumptament, hauria fet construir, a mitjan segle XIX, una torre adossada a la muralla de Girona. Té una notable semblança amb la Torre Magdala que el mossèn Bérenger Saunière va fer bastir a la població de Rènnas del Castèl, a Occitània. La suggerent edificació gironina fou enderrocada a la dècada de 1970, durant les obres de reestructuració del Passeig Arqueològic. Es considerà que, com que no era una obra medieval, falsejava l’entorn històric. Era situada al racó que avui es coneix com els Jardins de la Francesa, a l’absis de la catedral de la ciutat.

Patrice Chaplin assegura que les dues torres (la de Girona i la de Rènnas del Castèl) són equidistants del Canigó, i s’uneixen amb una línia imaginària en diagonal. Al parer de l’autora, Umberto Eco, Salvador Dalí i Jean Cocteau coneixien «la zona poderosa» de les comarques gironines.

Alguns estudiosos consideren que la Torre Magdala de Girona la va fer construir el mateix Bérenger Saunière, durant un viatge misteriós al Principat de Catalunya, mentre que d’altres desmenteixen aquesta hipòtesi  contundentment.

Moltes de les fotos que testifiquen l’existència de la torre són de Valentí Fargnoli.

(Agraeixo l'assessorament sobre el tema, que desconeixia, a Jaume Carbó).







El Pou Clar



EL POU CLAR



El Pou Clar és, en realitat, un seguit de basses naturals que estan intercomunicades per les aigües del riu Clarià, al terme d’Ontinyent (la Vall d’Albaida). Cadascun dels tolls, d’on hi neix aigua, té un nom propi: el Pou del Cavalls, el Pou de la Reixa, el Pou Fosc, el Pou dels Esclaus, el Pou Gelat i el Pou del Salze. És un dels indrets preferits de les janes, nimfes i dones d’aigua del País Valencià. Matilde Pepín recull al llibre València mágica (2003) el testimoni d’una dona de vuitanta anys, Pura Jiménez, que explica com, de joveneta, les nits del Solstici d’estiu (23 de juny) s’hi aplegava amb un grupet de noies. Al damunt d’una roca blanca menjaven formatge, nous, mel, figues i la coca de Sant Joan (nom cristianitzat de la jornada). Un cop finalitzat l’àpat cantaven totes juntes i buscaven els ingredients que posarien en una de les basses, on duien a terme el bany de Sant Joan. Allí, explica, «echábamos ramitas de romero, espliego, rosas silvestres, amapolas y flores de ruda. También hacíamos una pequeña fogata sobre la roca con ramas de romero y ciprés. Cuando ardía el fuego, pasábamos sobre el humo siete veces y luego nos metíamos desnudas en la poza, cantando y jugando». Després d’una bona estona en remull, encara enjogassades, les xiques sortien del riu i «una de las mayores nos colocaba en la cabeza una corona de verbena, y nos untaba los pechos con leche de higuera y los labios con miel. Luego nos vestíamos y volvíamos a casa, sin decir a nadie lo que habíamos hecho».

Molta gent creu que les flors i plantes que creixen als entorns del Pou Clar tenen propietats miraculoses i virtuts que serveixen per a guarir malalts, enfortir amors, etc. També es comenta que algun eixelebrat que hi ha fet estada ha esdevingut, en poc temps, poeta.

dilluns, 14 de juliol de 2014

La creu dels improperis




LA CREU DELS IMPROPERIS



Al carrer de la Creu Negra de Prats de Molló, al Vallespir, hi ha un bonic crucifix cobert amb una teuladeta. Es tracta d'una creu dels improperis, un objecte que he trobat a diversos llocs de la zona (al monestir de Santa Maria d'Arles de Tec, a temples de Ceret, etc.). Les creus dels improperis són creus carregades d'objectes simbòlics que fan referència a la passió de Jesús. Foren construïdes durant el segle XVII. Anaven dirigides a gent senzilla que no sabia llegir ni escriure, però que sí que coneixia el missatge dels evangelis. Frédéric Brousse assegura a l'estudi La creu dels improperis. La croix de mission (2004) que la col·lecció d’aquests objectes en ferro forjat que hi ha al museu de Sitges (Garraf) procedeix del Vallespir, principalment de Prats de Molló. A la comarca nordcatalana aquesta mena de creus és omnipresent a les esglésies, als cementiris, als encreuaments de camins i dins d'algunes cases particulars. També se les anomena Vera Creu. A l'església de Sant Jaume, a Perpinyà, en tenim un altre exemple, i també a la catedral de Girona. Continuen provocant l'efecte pel qual van ser construïdes, és a dir: «per interpel·lar, sorprendre o astorar qui les veu», en termes de Frédéric Brousse.