diumenge, 6 de maig de 2018

L'àngel negre de Cardona

L’ÀNGEL NEGRE DE CARDONA



Durant les obres de restauració de la capella del Santíssim de l’església de Sant Miquel de Cardona (Bages), que es van dur a terme del mes de desembre de 1990 al mes de setembre de 1991, l’arquitecte Antonio González Moreno-Navarro s’enfilà al capdamunt d’una bastida i pintà de negre la cara d’un dels vuit àngels que ornen la cúpula. Ho féu en record i homenatge a la famosa cançó d’«Angelitos negros» que cantava Antonio Machin. 



És l’única nota de color de tota la cúpula interior, dominada pel blanc blanquíssim. Agraeixo les explicacions i referències d’en Jesús Casas i Nadal. Moltes gràcies!!! 

Fotografies: Emili Gil, Cardona, divendres 4 de maig de 2018.

dimecres, 2 de maig de 2018

Francesco Longhi


FRANCESCO LONGHI



Al castell de Fumone, al baix Laci dels antics Estats Pontificis, s'hi conserva la mòmia d'en Francesco Longhi, també conegut amb el nom del «marqueset de Fumone», que morí el 1851, als cinc anys d'edat. Era l'únic hereu mascle, tenia set germanes i havia estat el darrer en nàixer. 


Es diu que les germanes, dia rere dia, posaven trossets de vidre al menjar del xiquet, fins que aquest patí innumerables hemorràgies internes i traspassà. Hi ha investigadors que creuen que una de les germanes li va fer beure arsènic. 

La mare, la marquesa Emilia Caetani, va manar que s'embalsamés el cos, i així és com el veiem encara avui. Hi ha qui assegura haver vist l'espectre del nen passejant pels corredors del castell, i «persones sensitives» que, fins i tot, li han parlat.

dilluns, 30 d’abril de 2018

El Mazinger Z de Cabra del Camp




EL MAZINGER Z DE CABRA DEL CAMP



A l’entrada de l’urbanització Mas del Plata, al terme municipal de la població de Cabra del Camp, es bastí, l’any 1979, una singular estàtua de més de 10 metres d’alçada que reprodueix, amb una encertada exactitud i profusió de detalls, el cèlebre robot de Mazinger Z. La figura, realitzada amb fibra de vidre, és tot un atractiu per als visitants (siguin japonesos o no) que es pregunten, ara i adés, què diantre fa aquesta icona del manga al bell mig dels boscos de l’Alt Camp, a Catalunya, i en plena ruta del Cister. 



Mazinger Z va ser creat pel dibuixant japonès Go Nagai l’any 1972, i les seves historietes foren publicades al setmanari Shonen Jump, entre el 12 de setembre de 1972 i 1973. L’èxit al Japó va ser immediat i aviat es va fer una sèrie de dibuixos animats que popularitzaren l’anime arreu d’Europa. A partir del 4 de març de 1978 Televisión Española va emetre 32 episodis, un cada dissabte, a migdia. A partir de l’11 de gener de 1999 el Canal 33 va emetre la sèrie sencera en català, amb els 92 episodis, a les 14.30 h, i entre dues sèries també mítiques: Bola de Drac i El doctor Slump, d’Akira Toriyama.



L’estàtua de Mazinger Z de Cabra del Camp és amb els punys tancats i alçats, amb una actitud clarament protectora: és a dir, que fa de guardià. S’hi accedeix des de la carretera C-37, que uneix Alcover (Alt Camp) amb la Vall d’en Bas (la Garrotxa).
Una altra curiositat, si més no destacable, del terme municipal de Cabra del Camp és el llogaret de Fontscaldetes, una mena de poble fantasma en el qual no hi viu ningú des de fa més de setanta anys.


dimarts, 20 de març de 2018

Sa punta de Galera i Sa Mà des Gegant


SA PUNTA DE GALERA I SA MÀ DES GEGANT

Sa punta de Galera

      Ens diu Gabriel Martín i Roig, al llibre L’Empordà fantàstic (2004) que «Sa punta de Galera és un dels miradors més privilegiats del mar de la costa empordanesa» que «permet gaudir de les millors sortides de sol de la comarca».
     La llegenda explica que ara fa uns dos mil anys, si fa no fa, a les ruïnes de la cala de Castell, de Palamós, hi vivia un gegant. A la mateix època hi havia una vil·la romana al turonet del Collet (avui terme de Sant Antoni de Calonge), on des del segle XII, també si fa no fa, es bastí el Priorat de Santa Maria del Collet.
     Al llogaret romà hi vivia una noia tan llesta, bella i encisadora que era cortejada per tots els fadrins de la comarca. El gegant, en veure-la, també en quedà enamorat, i començà a parlar amb ella. De les paraules i gestos d’amistançats passaren a compartir magarrufes d’amants.
     Els pares de la jove no veien amb bons ulls aquella relació, que qualificaven d’antinatural, ja que el gegant era un ésser avesat a tractar amb llops, serps i guineus, no pas amb dones que precisen d’un tracte curós; a més a més no sabia res de la vida de pagès, ja que el gegant era un caçador nat. Malgrat les advertències dels masovers, la noia continuà trobant-se d’amagat amb el gegant, ja que li feia prou el pes.
     Un capvespre un veí els veié junts sota les branques d’una olivera, festejant. La notícia va córrer com la pólvora, i el pare de la xicota, emprenyadíssim, va pensar que calia tallar la relació en sec. Així, va resoldre enviar la seva filla una temporada fora, a Empúries. Estava convençut, que d’aquesta manera refredaria els sentiments ardorosos dels amants. Ja se sap que el patriarcat i el masclisme imperava, llavors i encara ara.
     La xica es queixà amargament, i plorà, però acabà acatant la decisió del seu progenitor per respecte. Dos dies més tard embarcava en una galera, a la platja del Collet. 

Sa punta de Galera

     Diuen que, en assabentar-se, el gegant va córrer com un desesperat, amb fúria, tristesa, amb llàgrimes als ulls i el cor trencat, cap al penyal on actualment hi ha el far de Palamós. Allí hi amuntegà, amb ràbia, moltes pedres i còdols, fins que va formar un promontori. La gent pensà que volia veure des d’allí passar la galera que s’enduia la seva estimada mar enllà. Però no era ben bé així, ja que en passar la nau per la vora del rocam, el gegant prengué la seva fona (o mandró) i començà a llançar còdols contra la galera i els seus tripulants.
     Els primers projectils caigueren a l’aigua, però aviat els còdols colpejaren alguns mariners, i a la fi, el timoner va ser tocat de mort. Llavors la nau anà a la deriva, i quan el gegant veié que la tenia a la vora del promontori, va saltar per abordar-la i rescatar la xicota. Però la fortuna no va estar del seu costat: va estavellar-se contra el mar, entre la galera i el rocam, i «va morir desesperadament trinxat», precisa Gabriel Martín.
     La llegenda continua explicant que aquell dia fatídic van morir tots els tripulants de la galera, i la noia, i el gegant i tots, absolutament tots, es convertiren en roques i esculls.

Sa Mà des Gegant

     És així com avui, sota el far de Palamós, hi veiem un bloc granític, de grans dimensions, amb vetes d’amplites i pegmatites amb grans de granats vermells i rosats, que la gent de la contrada coneix amb el nom de Sa Mà des Gegant. La versió popular afirma que es tracta del puny del gegant. Al davant mateix, uns metres més enllà, ja envoltada d’aigua, hi ha l’escull que porta el nom de Sa punta de Galera, i que, en teoria, no és sinó la nau que transportava la preciosa donzella.

Sa punta de Galera vista des de Sa Mà des Gegant

dissabte, 10 de març de 2018

El convent (Rex Mundi)


EL CONVENT (REX MUNDI)




El convent (Rex Mundi), d'Emili Gil, és una novel·la que tracta de diversos aspectes de la realitat i essències humanes, sobretot de la fragilitat. 



És ambientada en el món del clergat catòlic, un escenari des d’on s’exposen les paradoxes dels dogmes, així com les relacions tèrboles entre el poder, l’exèrcit i la religió. 


Trobem una encertada síntesi del llibre en la frase, inclosa a la contracoberta, del malauradament oblidat i nostrat escriptor Alfons Maseras (Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 de febrer de 1884 - Tolosa, Occitània, 27 d'octubre de 1939): «L’home és sempre qui dignifica i espiritualitza les coses. Però també és qui les corromp. Si les divinitza, també les diabolitza».



La coberta del llibre reprodueix una fantàstica fotografia que Juan Carlos Luna Monfort va fer del monestir de Santa Maria de Benifassà (Baix Maestrat, País Valencià), des d’un angle poc habitual, i durant una jornada en la qual els núvols densos amenaçaven de descarregar una tempesta terrible.




Els interessats podeu adquirir 
El convent,
Tenebra
i/o 
La màgia de Gènova, Triêua i Torí
 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil

dilluns, 19 de febrer de 2018

La Cala Fosca


LA CALA FOSCA




     Una antiga rondalla ens explica com Pirene, filla del rei Tubal (segons la mitologia catalana, ja que segons la mitologia grega és filla del rei Bèbrix), després de ser alliberada de l’incendi dels Pirineus per Hèracles (aquesta versió assegura que no hi va morir socarrimada), va voler conèixer el litoral i, en contemplar les delícies de la mar, va resoldre establir-s’hi. 


     Amb aquesta fita va recórrer tota la costa, sense que es decidís: la badia de Roses li semblà massa gran, la cala Aiguablava de Begur massa pedregosa, etc. Tot indicava que la deessa, o princesa, s’inclinaria per alguna platja de Calella o bé de Llafranc. La nau, emperò, va patir una avaria passades les Illes Formigues, prop del Cap Gros, on van haver de tocar terra per reparar l’embarcació. La princesa va tocar la sorra i li semblà extraordinàriament suau i fina. Decidí que els seus servents hi construïssin allí un palau ben ferm, entre la terra i el mar.


     Els pescadors de la zona quedaren admirats, no tan sols amb la nova construcció, que incorporà horts, jardins i camps de conreu, sinó també amb la saviesa, simpatia, generositat, gràcia i bellesa sense parió de la jove. Tothom volia ser prop d’ella, cantava com els àngels i de pretendents en tenia a cabassos. 

     El senyor feudal de la contrada, que vivia al proper castell de Sant Esteve, també va quedar-ne enamorat i li demanà per casar-s’hi, una proposta que la noia refusà. Irat per la resposta negativa, ordenà d’amagat cremar el castell de Pirene de nit, quan tothom dormia. 

     Diuen que la roca ennegrida (Roca Fosca) que hi ha avui al mig de la platja de la Cala Fosca és l’única resta de la fortalesa.
 

 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com


dilluns, 5 de febrer de 2018

El «Poe Toaster»


EL POE TOASTER

La llosa original sota la qual fou sebollit Edgar Poe

Des de la dècada de 1930 (alguns investigadors, emperò, precisen la data de 1949, el centenari de la mort d'en Poe) i fins l’any 2010, circulava una llegenda urbana que assegurava que cada mitjanit del 19 de gener -data del naixement d'Edgar Poe-, abans de les cinc de la matinada, visitava la tomba del poeta i escriptor una figura fosca abillada de negre, amb un bastó de fusta amb puny d’or i un barret d’ala ampla (les versions del gaiato difereixen segons qui ho explica). Hi deixava tres roses i una ampolla de conyac mig buida (o mig plena), que l’endemà trobaven els empleats del cementiri.  


Cal tenir en compte que Edgar Poe té dos clots, al fossar de Westminster Burying Ground (Baltimore, Estats Units). L’un és a la part posterior de Westminster Hall, i a la llosa hi ha un baixrelleu d’un corb, en commemoració al poema The Raven (1845). Allà hi foren soterrats el seu avi, el general David Poe, el seu germà Henry Leonard Poe, i el mateix poeta i escriptor. L’altre sepulcre és força més sumptuós, ja que es tracta d’un monument de marbre construït i erigit l’any 1875, amb donatius populars i situat a la part frontal del fossar, al davant de Fayette St. És costum que els visitants hi deixin una moneda d’un cèntim com a record. En aquesta tomba es reuniren les restes d’Edgar Poe (el 17 de novembre de 1875), Virginia Eliza (la seva cosina i dona) i Maria Clemm (la seva tieta i sogra).
 
Les dues tombes d'Edgar Poe


El cas és que amb el pas dels anys el mite del «visitant misteriós» es va fer popular; a l’individu desconegut se’l denominà «The Poe Toaster» («Aquell qui brinda per Poe», ja que «to toast» en anglès significa «brindar») i se n’augmentaren alguns detalls, com ara el fet que, de vegades, la misteriosa presència deixava al peu del sepulcre uns fulls de paper en els quals expressava la devoció que sentia per les obres i vida del traspassat poeta i escriptor. Fins aquí tot és ben romàntic.


Com també és romàntica l’actitud que adoptà, a partir de 1976, en Jeff Jerome, director de la Casa Museu de Poe. Segons ell, des de l’any suara citat, va ser testimoni de la visita puntual del misteriós personatge. Per respecte, mai no s’hi apropà, ni va provar de dirigir-li la paraula: en Jeff simplement volia comprovar, in situ, que la presència era real.


Jeff Jerome
Emperò, qui era el desconegut?


De bell antuvi molta gent va pensar que l’individu enigmàtic era en Jeff Jerome, ateses les facilitats que tenia per entrar al fossar. Així les coses, l’any 1983 en Jeff va decidir que un grup de gent l’acompanyés en la vigilància, amb la condició que no s’havia d’interrompre en cap moment, i sota cap circumstància, al Poe Toaster; simplement era qüestió de constatar-ne la presència.


També es deia que el «ritual» formava part d’una mena d’iniciació d’alguna secta secreta, o discreta. O potser es tractava, senzillament, d’una bretolada extravagant, però ben innocent, d’una colla d’amics. Tanmateix el fet anecdòtic quedava «reduït» al territori de Baltimore (havia aparegut alguna referència als diaris locals, durant la dècada de 1950), i als fans més apassionats d’en Poe.

 
Jeff Jerome

El romanticisme, emperò, es començà a esquerdar quan l’any 1990 la revista Life publicà un article al voltant de la llegenda urbana i una fotografia en blanc i negre (feta per un tal Bill Ballenberg) del misteriós tipus al davant de la tomba original d’en Poe. A partir de llavors se n’anà tot en orris, i la gernació que volia veure el Poe Toaster a qualsevol preu es multiplicà. En Jeff va haver de prendre de debò la batuta: davant dels impostors que es feien passar pel visitant enigmàtic, el director de la Casa Museu d’en Poe contactà amb el «visitant de debò» i sembla que acordaren una clau secreta perquè pogués accedir sense problemes al clos la nit del 19 de gener.

Fotografia publicada per la revista Life, l'any 1990

Habitualment als missatges escrits que restaven l’endemà al peu de la llosa hom hi llegia: «No t’oblido, Edgar» o «Fins sempre!» i d’altres d’estil similar. Però l’any 1993 es trobà una nota ben diferent: «The torch will be passed» («Es passarà la torxa»), que, al parer dels entesos, anunciava un canvi de persona, com si d’una cursa olímpica es tractés. No obstant això, no va ser fins l’any 1999 quan els testimonis van detectar que el tros de cabell que es veia per dessota del barret del desconegut no era el mateix de sempre: semblava més negre, no tenia tants pèls blancs. Llavors es van convèncer que es tractava d’un altre individu, sense dubte més jove, potser el fill, que continuava la «tradició» del «ritual».


Porta d'accés al fossar

La decadència final s’inicià amb el nou segle, i amb l’escrit que deixà l’any 2001 en el qual va predir, i va errar!, l’equip guanyador de la Super Bowl, el nom que rep el partit de campionat (la final) de la National Football League de futbol americà. Els seguidors del Poe Toaster es quedaren ben sorpresos en advertir que no havia fet cap referència literària en el text, i encara més perplexos romangueren quan, l’any 2004, als fulls hi havia una crítica explícita a l’estat francès per no haver-se unit a l’aliança anglo-espanyola contra l’Irak. Viure per veure. Pa i circ. Era evident que aquest Poe Toaster no responia a les mateixes motivacions de l’anterior.

Simulacre realitzat per una cadena de televisió local, i en la tomba equivocada

S’havia especulat que «el primer visitant» havia de ser un admirador fervent d’en Poe, un home culte; es palesava que el «segon» no li arribava ni a la sola de la sabata.


Malgrat això, centenars de persones estaven disposades a fer el pelegrinatge any rere any i el 2006 una multitud «assaltà» el visitant misteriós, per tal de revelar-ne la identitat, i si no fou agredit va ser per la intervenció dels guardians del cementiri. Des de llavors, les mesures de seguretat van augmentar.

 
Al bicentenari del naixement d'en Poe, la nit del 19 de gener de 2009 va ser la darrera que aparegué el Poe Toaster. Des de llavors ningú no n'ha tornat a saber res més.

La «primera» tomba d'Edgar Poe

Els «experts» diuen que les tres roses al·ludeixen al propi Poe, a Virginia Eliza (la seva cosina i dona) i Maria Clemm (la seva tieta i sogra). Algun «estudiós» s’ha mostrat sorprès pel fet que el licor triat fos conyac i no pas ginebra, que és un aiguardent més comú i aquell que, amb tota probabilitat, més sovint va beure l’autor en vida. 

Virgina Eliza Clemm

La meva teoria personal és que «el desconegut original del 19 de gener» era un gran coneixedor de l’obra d’Edgar Poe, i molt conscient que sense les traduccions al francès d’en Charles Baudelaire era molt probable que l’escriptor nord-americà, i les seves obres, haguessin romàs en l’oblit pels segles dels segles. Així doncs, m’és prou fàcil, i lògic, imaginar que per a una persona d’Estats-Units prendre uns glops de conyac, una beguda típicament francesa, és una manera simbòlica d’homenatjar en Poe i en Baudelaire al mateix temps.

La «segona» tomba d'Edgar Poe


 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com